divendres, 7 d’abril de 2017

Ensenyar a enfrentar-se a les burles

A continuación os dejamos un artículo que hemos encontrado sobre como enseñar a los niños a enfrentarse a las burlas.  Esperamos que sea de vuestro interés.

dijous, 2 de març de 2017

Xerrada sobre els canvis de l'escola a l'institut

Dia 22 de febrer els alumnes de 6è van escoltar l’experiència d’alguns ex alumnes que enguany cursen 1r ESO als diferents instituts amb la finalitat de conèixer quina realitat i quins canvis es trobaran el proper curs.  

Al mateix temps, els pares també van rebre una xerrada sobre el procés d’adscripció dels seus fills a Secundària.  I seguidament, l’orientador del centre, Javier Tejero, va parlar sobre l’etapa de l’adolescència.


dijous, 22 de desembre de 2016

Estimat Pare Noel, Benvolguts Reis Mags!!

Què tal? Com van els preparatius nadalencs? Tenim clar que aquests dies estareu molt ocupats i que us sabreu de memòria els catàlegs de les botigues de joguines del món sencer i molt més ...  I per això, des de l'EOEP ens agradaria fer-vos un prec o recomanació: recordeu aquest nombre, el 4. Ni 10, ni 2, ni 7. Quatre és la quantitat perfecta de regals. Perquè està comprovat que al final, els fillets i filletes s’ajunten amb un munt de joguines (que porteu a casa d'avis, concos i família en general...), que després no fan servir més que una estona... Els obren tots i després no són capaços de passar més d'un dia amb ells... Qui no ha sentit la frase: “li agrada més el paper, o s'ho passa millor amb  la caixa que amb la joguina”. Atureu-vos una mica i penseu: Realment gaudeixen de tanta quantitat de regals? Els valoren? Doncs no. La solució és la ja esmentada regla dels 4 regals. És molt senzilla: seleccionem només quatre coses. Es fonamenta en aquests 4 principis:

   Alguna cosa per portar ( roba, sabates, motxilla, ...)
   Alguna cosa educativa (per exemple per llegir el regal ideal seria un llibre, però pot ser un joc per aprendre les lletres, un scrabble, un puzzle...)
   Alguna cosa que desitgin
   Alguna cosa que necessitin. 

Els darrers estudis ens fan concloure que les filletes i fillets reben en aquestes festes deu vegades més regals dels que necessiten.
Realment, ells i elles no saben què demanar de tants estímuls publicitaris que reben. En el fons, ells amb les vacances, la família, les nadales, les llums, la “màgia” d’aquests dies... els fa més il·lusió que l'acumulació de joguines que després no fan servir.
Nosaltres afegiríem una més dins aquesta regla: temps, per a ser i estar amb els fillets i les filletes. I sobretot, mirar amb els ulls de la seva il·lusió d’aquests dies, que no és tan material com pensem. 

Bones Festes!

EOEP MENORCA

dijous, 15 de desembre de 2016

Els fillets a casa i a l'escola

XERRADA “ELS FILLETS A CASA I A L’ESCOLA” A CÀRREC DE JAVIER TEJERO (PSICOPEDAGOG DE L’ESCOLA) A LES FAMÍLIES DE 4t D’EDUCACIÓ INFANTIL (29- 11-2016)

La xerrada va començar amb una dita africana que diu així: “ ... per educar a un infant es necessita tota una tribu”.  Recomanacions de diferents llibres sobre l’educació, límits ... de diferents autors:

S'ha de diferenciar el què s’ensenya a casa i a l’escola. Els infants s’han d’educar a casa, hem de tenir en compte que no són “adults petits” si no que són infants, i com podem observar a l’aula tot està adaptat a ells. Les famílies han de confiar amb els professionals que treballen a l’escola.
Els éssers humans som mamífers i necessitem dels altres per poder sobreviure. Des de’l nostre naixement esteim preparats per comunicar-nos amb altres éssers humans amb el plor i després amb la parla.  És molt important que els infants es sentin: ÚNICS – ESTIMATS – IMPORTANTS PER ALGÚ (importància del contacte físic)

Com aprenen els infants? Per imitació (exemple), repetició (assaig- error) i per descobriment (casualitat).

També ens va parlar del concepte “resil·liència” que vol dir que encara que estiguem privats de necessitats podem aguantar la situació, podem sobreviure (a l’escola cap infant es mor de pena per separar-se de família, o de gana per no voler berenar) .L’escola aconsegueix aquest concepte en els infants, però necessita que la família col·labori i ajudi.

El cervell té unes capacitats que es van desenvolupant segons l’edat de l’infant i amb unes dades en concret. L’atenció és limitada, si un adult pot estar concentrat durant 35- 45 minuts màxim un infant va en relació a la seva edat. És a dir, si té tres anys equival a tres minuts. Com més edat més concentració.  És important que els infants aprenguin les habilitats necessàries pel dia a dia i que els adults els ajudem (a casa i a l’escola).

Què necessiten els infants petits? Necessiten el temps dels seus pares i mares. A vegades realitzen moltes activitats extraescolars i passen massa temps sense ells.  Els infants volen que els contin contes, anar sense presa, ni còrrer, que estiguin per ells.

Els hàbits més importants a treball d’higiene personal són: dormir (assimilen tot el que fan durant el dia, necessiten dormir de 10 a 12hores diàries. Es recomana anar al llit cap a les 8.30 – 9h).  Amb la higiene hem d’ajudar als infants per a que siguin autònoms en les accions que poden aconseguir com rentar-se les mans, anar al lavabo, vestir-se i desvestir-se ... hem de potenciar-ho.

Els adults hem de saber dir que no i ser fermes, no podem recular i canviar d’idea. Hem de complir el que prometen, sinó no ho podem dir.  Ens diu una dita d’un article “si creas un emperador es difícil destronarlo”.  Hem de ser bons referents i mostrar els valors que volem que ells tenguin, els hi hem de transmetre, atès que ens imiten.  Les normes que volem que compleixin els infants han de ser poques però clares.

Per dur a terme tot això és necessari l’ajuda de la família, atès que si només es treballa a l’escola no funciona. L’escola és de tots  i hem de confiar amb ella (els pares són aficionats i els mestres els professionals), no existeix l’escola perfecta però entre tots feim la “tribu” que educa als infants.  Steve Jobs diu que els vertaders educadors fora de la família són els mestres.

Recomanacions vàries:
  •         Els infants no han d’estar més de 60 minuts davant la televisió, ordinador, mòbil, tablet... Les noves tecnologies no són substituts de la vida real, es troben ja casos d’adol·lescents amb abstinència cap a les noves tecnologies).
  •     Els pares i mares són models i modelem als infants amb el que feim.
  •      Hem de fer coses amb els infants, però també han de tenir l’oportunitat d’avorrir-se, els adults també ens avorrim a vegades. La creativitat ve de l’avorriment.
  •       El caos no ajuda, els infants han de tenir i conviure amb un ordre mínim
  •       Llegir i parlar amb ells

Quatre paraules claus: saber dir per favor, saber dir gracies, saber dir ho sent/ me sap greu, saber dir confií amb tu.  Les cinc ferides emocionals de les persones adultes que tenen l’origen a la infància:
  •         Por a l’abandonament (hem de dir que els estimam).
  •         Por al rebuig (importància de sentir-nos acollits).
  •         Humiliació.
  •        Traïció (por a confiar).
  •         Injustícia.



divendres, 25 de novembre de 2016

Assemblea General APIMA

Benvolguts pares,

Des de l'APIMA de l'escola ens han fet arribar aquesta informació referent a l'Assemblea General que es celebrarà el proper dimarts dia 29 de novembre a les 18 h al menjador de l'escola.

Hi estau tots convidats!!!

dijous, 27 d’octubre de 2016

Carta d'un fill a tots els pares del món

- No em donis tot el que et demano.  A vegades, només demano per veure fins on puc arribar.


- No em cridis.  Et respecto menys quan ho fas; i m'ensenyes a cridar a mi també.  I jo no ho vull fer.


- No em donis sempre ordres.  Si en lloc d'ordres, a vegades em demanessis les coses, jo ho faria més ràpid i a gust.


- Compleix les promeses, bones o dolentes Si em promets un premi, dóna-me'l; però també si és un càstig.


- No em comparis amb ningú, especialment amb el meu germà o germana. Si tu em fas sentir millor que els altres, algú patirà; i si em fas sentir pitjor que els altres, seré jo el que patirà.


- No canviïs d'opinió tan sovint sobre el que he de fer.  Decideix i manté aquesta decisió.


- Deixa'm valer-me per mi mateix.  Si tu ho fas tot per mi, jo mai no podré aprendre.


- No diguis mentides davant meu. Ni em demanis que jo en digui per tu. Em fas sentir malament i perdre la fe en el que dius.


- Quan faig alguna cosa dolenta, no m'exigeixis que et digui per què l'he feta. A vegades ni jo mateix no ho sé.


- Quan estiguis equivocat en alguna cosa, accepta-ho. I creixerà l'opinió que tinc de tu, i així m'ensenyaràs a admetre les meves equivocacions també.


- Tracta'm amb la mateixa amabilitat i cordialitat amb que tractes els teus amics. Que siguem família no vol dir que no puguem ser amics també.


- No em diguis que faci una cosa si tu no la fas. Jo aprendré sempre el que tu facis, encara que tu no ho diguis, però mai faré el que diguis i no facis.


- Quan t'expliqui un problema meu, no em diguis "no tinc temps per tonteries" o "això no té importància". Tracta de comprendre'm i ajuda'm.


- I estima'm.  I digues-m'ho.  A mi m'agrada sentir-t'ho dir, encara que tu no creguis necessari dir-m'ho.



dimarts, 22 de març de 2016

Por favor, no aplaudas a tu hijo por jugar con el mío

Sucede a menudo que, cuando un niño juega con otro con discapacidad, los padres se sienten orgullosos y tienen la necesidad de alabar esa amistad. Es entonces cuando podemos escuchar expresiones del tipo: “Cariño, eres tan maravilloso!”, “Eres la persona más buena que conozco”, “¡Qué linda eres!”, “Tienes un corazón de oro”, “Estoy tan orgulloso de ti”.
© Paula Verde Francisco 

Y sí, es cierto, no todos los niños se toman la molestia de frenar su ritmo de juego para incluir a en él a niños como los míos (tengo una hija con Síndrome de Down y otra con parálisis cerebral). Soy consciente de ello, así que cuando tu hijo juega con alguno de los míos me siento muy feliz. Siento una enorme gratitud hacia tu hijo o hija. Y por supuesto que quiero potenciar esa amistad, al igual que creo que también tú lo deseas.

Pero, ¿quieres que sea sincera contigo? Lo último que quisiera es hacerte sentir mal por ello, pero me gustaría que pudieras entender lo que algunos de esos cumplidos significan para mí, como madre de un niño con discapacidad. Cuando le dices a tu hijo lo estupendo que es por jugar con el mío, en ese mismo instante, tu hijo pasa de ver simplemente a un amigo, a percibir a niños como el mío como diferentes, como alguien definido por su discapacidad, como alguien que, de alguna manera, es imperfecto, y con quien sólo una persona excepcional jugaría o querría ser su amigo. Ya sé que no es eso lo que estás tratando de decirle, lo sé, pero, desgraciadamente, eso es lo que significa para él.

Animas a tus hijos a que sean amigos de cualquiera y a abrazar la diferencia, y yo te lo agradezco enormemente. Por desgracia, con ese tipo de alabanzas sobre lo excepcionales que son por jugar con mi hijo, les estás transmitiendo dos tipos de ideas:

  1. Estás basando el peso de esa amistad en tu hijo y lo maravilloso que es. El amigo con discapacidad pasa a ser el objeto pasivo sobre el que se proyecta esa grandeza.
  2. Estás transmitiendo una visión que separa y convierte a quienes tienen una discapacidad en “menos que” aquellos sin discapacidad: “ellos son discapacitados, ellos son diferentes, pobres de ellos, nosotros debemos ayudarles”.


De repente, me hace sentir que el hecho de que tu hijo juegue con el mío, tiene más que ver con la pena que con la amistad.  ¿Le dirías esas cosas a tu hijo por jugar con un niño “ordinario”? Seguramente no.  Nuestras palabras son muy poderosas. Modelan a nuestros niños, sus actitudes, sus percepciones.
 © Paula Verde Francisco

A todos nos gusta demostrarles a nuestros hijos lo orgullosos que estamos de ellos. Todos queremos animarles cuando observamos conductas positivas y reforzarlas. Pero el hecho de jugar con un niño con discapacidad no debería ser contemplado como algo heroico o excepcional. Sentíos orgullosos de que sean capaces de ver al amigo antes que a la discapacidad y ayudadles a mantener eso, por favor. Podéis hacerlo sin recurrir al halago y en su lugar hacer preguntas acerca de esa amistad, preguntas que suenen más como: “Te he visto jugando con Nicole, ¿a qué estabais jugando?”, “Eh, he visto a Carlos reírse contigo, ¿le estabas contando tus nuevos chistes de toc-toc?”, “¿Qué es lo que más te gusta de jugar con Micah?”.

¿Si está bien sacar a relucir las diferencias? Si resulta necesario, ¡por supuesto! Puede que incluso tu hija te pregunte, por ejemplo, por qué resulta difícil entender a la mía, que tiene Síndrome de Down, cuando habla. Créeme, si tus hijos se plantean preguntas, las harán seguro. Pero resulta muy diferente que un padre diga “Eres maravilloso por jugar con Nina porque tiene parálisis cerebral”, a cuando dice: “Cariño, ¿le has preguntado a Nina si quería jugar otra vez al pilla-pilla? Me ha parecido que estaba algo cansada y que le costaba seguirte”.

Enseñémosles a nuestros hijos que jugar con otros niños, incluso con aquellos que tienen alguna discapacidad, tiene que ver con la amistad. Con la amistad verdadera. Si quieres alabar a tu hijo por ser un buen amigo, hazlo entonces por las mismas razones que lo harías cuando interactúa de forma positiva con cualquier otro amigo, independientemente de sus capacidades.

  • Eres la persona más buena que conozco, ¡le has dado a Charlie tu última chuche!
  • Eres tan maravillosa, cariño, me encanta esa canción que le estabas cantando a Tina, le has hecho sonreír a ella y a mí todavía más. ¿Puedes cantármela otra vez?
  • “Qué lindo eres. Me encanta que seas tan bueno con todos tus amigos.
  • Tienes un corazón de oro. Yo me habría enfadado si mi amigo se riera de mí, pero tú te lo has tomado a broma y has seguido jugando.

Éstos son los valores que debemos fomentar en nuestros niños.

© Paula Verde Francisco

Y sigue el ejemplo de tu hijo, haz nuevos amigos, tal vez incluso alguno con una discapacidad. No, no serás por ello una persona excepcional, simplemente serás un poco más afortunado por contar con un nuevo amigo.

Autora:  Ellen Stumbo 

dijous, 11 de febrer de 2016

Com es viu i es pot explicar la mort a un infant


No resulta fàcil explicar la mort, malgrat que és un fet ineludible i que forma part de la vida de tota persona. Sabem que hi ha la mort, aliena i la pròpia, però és un saber tan dolorós que acceptar-ho plenament se'ns fa molt difícil i tendim a allunyar-lo, parcialitzar-lo o fins i tot negar-lo emocionalment.

El nen petit té una consciència molt parcial de la mort. Observa al seu voltant que la mort existeix: no sols que les persones moren, també altres éssers vius en la natura. Però se li presenta com un fet incomprensible, no concebible, i que, per tant, no pot assimilar mentalment ni emocionalment fins que és bastant gran.

Fer-se a la idea del que significa desaparèixer per a sempre genera un gran nombre d'incògnites sobre l'existència, i és font d'ansietats molt intenses. Això explica, entre d'altres coses, l' impacte emocional que suposa per a un nen la primera mort pròxima que viu. És com si fins aquest moment la mort no hagués existit realment i a través de l'experiència directa es fes innegable. L' impacte serà més gran com més significatiu sigui el vincle amb la persona que mor, però és freqüent observar reaccions emocionals molt intenses davant la mort d'un animal, una mascota.

Tots tenim experiències de pèrdua des de l' inici de la vida, però generalment es tracta de pèrdues parcials, transitòries, de desaparicions temporals, que ens permeten acostar-nos, d'alguna manera, a la idea de la mort. Però durant la infància i l'adolescència, com a mínim, la mort es viu fonamentalment com un fet llunyà i aliè. És gradual i progressiva la integració de la idea de la mort, la presa de consciència d' ella i dels sentiments que genera.

Se situa en la meitat de la vida el moment en què la persona pren consciència plenament de la seva pròpia mort. Un moment en què generalment ja s'han viscut pèrdues de persones importants en la nostra vida (pares, familiars, amics
…) i en el qual la pròpia mort apareix com un fet a encarar emocionalment i personalment.

Així doncs, sempre és dolorós explicar a altres i explicar-se a un mateix la mort. Suposa l'acceptació d'una pèrdua definitiva, la desaparició definitiva d'alguna cosa o algú i, finalment, de la pròpia vida. Això no vol dir que no pugui o no hagi d'explicar-se, però serà convenient valorar en cada cas i amb cada persona la seva capacitat per encarar altres pèrdues, les seves experiències anteriors, i si es tracta de la pròpia mort, com en el cas d'una malaltia terminal, les possibilitats de la persona de fer-se càrrec d'aquests sentiments, o la seva necessitat d'anar-se'n aproximant, a poc a poc, a aquesta experiència. 

 


Francesc Torralba Roselló, filòsof




 S'han de presentar les llums i les ombres del món en el qual vivim.