Com es viu i es pot explicar la mort a un infant

No resulta fàcil explicar la mort, malgrat que és un fet ineludible i que forma part de la vida de tota persona. Sabem que hi ha la mort, aliena i la pròpia, però és un saber tan dolorós que acceptar-ho plenament se'ns fa molt difícil i tendim a allunyar-lo, parcialitzar-lo o fins i tot negar-lo emocionalment.

El nen petit té una consciència molt parcial de la mort. Observa al seu voltant que la mort existeix: no sols que les persones moren, també altres éssers vius en la natura. Però se li presenta com un fet incomprensible, no concebible, i que, per tant, no pot assimilar mentalment ni emocionalment fins que és bastant gran.

Fer-se a la idea del que significa desaparèixer per a sempre genera un gran nombre d'incògnites sobre l'existència, i és font d'ansietats molt intenses. Això explica, entre d'altres coses, l' impacte emocional que suposa per a un nen la primera mort pròxima que viu. És com si fins aquest moment la mort no hagués existit realment i a través de l'experiència directa es fes innegable. L' impacte serà més gran com més significatiu sigui el vincle amb la persona que mor, però és freqüent observar reaccions emocionals molt intenses davant la mort d'un animal, una mascota.

Tots tenim experiències de pèrdua des de l' inici de la vida, però generalment es tracta de pèrdues parcials, transitòries, de desaparicions temporals, que ens permeten acostar-nos, d'alguna manera, a la idea de la mort. Però durant la infància i l'adolescència, com a mínim, la mort es viu fonamentalment com un fet llunyà i aliè. És gradual i progressiva la integració de la idea de la mort, la presa de consciència d' ella i dels sentiments que genera.

Se situa en la meitat de la vida el moment en què la persona pren consciència plenament de la seva pròpia mort. Un moment en què generalment ja s'han viscut pèrdues de persones importants en la nostra vida (pares, familiars, amics…) i en el qual la pròpia mort apareix com un fet a encarar emocionalment i personalment.

Així doncs, sempre és dolorós explicar a altres i explicar-se a un mateix la mort. Suposa l'acceptació d'una pèrdua definitiva, la desaparició definitiva d'alguna cosa o algú i, finalment, de la pròpia vida. Això no vol dir que no pugui o no hagi d'explicar-se, però serà convenient valorar en cada cas i amb cada persona la seva capacitat per encarar altres pèrdues, les seves experiències anteriors, i si es tracta de la pròpia mort, com en el cas d'una malaltia terminal, les possibilitats de la persona de fer-se càrrec d'aquests sentiments, o la seva necessitat d'anar-se'n aproximant, a poc a poc, a aquesta experiència. 

 

Francesc Torralba Roselló, filòsof

 S'han de presentar les llums i les ombres del món en el qual vivim.