Ensenyar a enfrentar-se a les burles

A continuación os dejamos un artículo que hemos encontrado sobre como enseñar a los niños a enfrentarse a las burlas.  Esperamos que sea de vuestro interés.

Xerrada sobre els canvis de l'escola a l'institut

Dia 22 de febrer els alumnes de 6è van escoltar l’experiència d’alguns ex alumnes que enguany cursen 1r ESO als diferents instituts amb la finalitat de conèixer quina realitat i quins canvis es trobaran el proper curs.  

Al mateix temps, els pares també van rebre una xerrada sobre el procés d’adscripció dels seus fills a Secundària.  I seguidament, l’orientador del centre, Javier Tejero, va parlar sobre l’etapa de l’adolescència.

Estimat Pare Noel, Benvolguts Reis Mags!!

Què tal? Com van els preparatius nadalencs? Tenim clar que aquests dies estareu molt ocupats i que us sabreu de memòria els catàlegs de les botigues de joguines del món sencer i molt més ...  I per això, des de l'EOEP ens agradaria fer-vos un prec o recomanació: recordeu aquest nombre, el 4. Ni 10, ni 2, ni 7. Quatre és la quantitat perfecta de regals. Perquè està comprovat que al final, els fillets i filletes s’ajunten amb un munt de joguines (que porteu a casa d'avis, concos i família en general...), que després no fan servir més que una estona... Els obren tots i després no són capaços de passar més d'un dia amb ells... Qui no ha sentit la frase: “li agrada més el paper, o s'ho passa millor amb  la caixa que amb la joguina”. Atureu-vos una mica i penseu: Realment gaudeixen de tanta quantitat de regals? Els valoren? Doncs no. La solució és la ja esmentada regla dels 4 regals. És molt senzilla: seleccionem només quatre coses. Es fonamenta en aquests 4 principis:

•   Alguna cosa per portar ( roba, sabates, motxilla, ...)

•   Alguna cosa educativa (per exemple per llegir el regal ideal seria un llibre, però pot ser un joc per aprendre les lletres, un scrabble, un puzzle...)

•   Alguna cosa que desitgin

•   Alguna cosa que necessitin. 

Els darrers estudis ens fan concloure que les filletes i fillets reben en aquestes festes deu vegades més regals dels que necessiten.

Realment, ells i elles no saben què demanar de tants estímuls publicitaris que reben. En el fons, ells amb les vacances, la família, les nadales, les llums, la “màgia” d’aquests dies... els fa més il·lusió que l'acumulació de joguines que després no fan servir.

Nosaltres afegiríem una més dins aquesta regla: temps, per a ser i estar amb els fillets i les filletes. I sobretot, mirar amb els ulls de la seva il·lusió d’aquests dies, que no és tan material com pensem. 

Bones Festes!

EOEP MENORCA

Els fillets a casa i a l'escola

XERRADA “ELS FILLETS A CASA I A L’ESCOLA” A CÀRREC DE JAVIER TEJERO (PSICOPEDAGOG DE L’ESCOLA) A LES FAMÍLIES DE 4t D’EDUCACIÓ INFANTIL (29- 11-2016)

La xerrada va començar amb una dita africana que diu així: “ ... per educar a un infant es necessita tota una tribu”.  Recomanacions de diferents llibres sobre l’educació, límits ... de diferents autors:

S'ha de diferenciar el què s’ensenya a casa i a l’escola. Els infants s’han d’educar a casa, hem de tenir en compte que no són “adults petits” si no que són infants, i com podem observar a l’aula tot està adaptat a ells. Les famílies han de confiar amb els professionals que treballen a l’escola.

Els éssers humans som mamífers i necessitem dels altres per poder sobreviure. Des de’l nostre naixement esteim preparats per comunicar-nos amb altres éssers humans amb el plor i després amb la parla.  És molt important que els infants es sentin: ÚNICS – ESTIMATS – IMPORTANTS PER ALGÚ (importància del contacte físic)

Com aprenen els infants? Per imitació (exemple), repetició (assaig- error) i per descobriment (casualitat).

També ens va parlar del concepte “resil·liència” que vol dir que encara que estiguem privats de necessitats podem aguantar la situació, podem sobreviure (a l’escola cap infant es mor de pena per separar-se de família, o de gana per no voler berenar) .L’escola aconsegueix aquest concepte en els infants, però necessita que la família col·labori i ajudi.

El cervell té unes capacitats que es van desenvolupant segons l’edat de l’infant i amb unes dades en concret. L’atenció és limitada, si un adult pot estar concentrat durant 35- 45 minuts màxim un infant va en relació a la seva edat. És a dir, si té tres anys equival a tres minuts. Com més edat més concentració.  És important que els infants aprenguin les habilitats necessàries pel dia a dia i que els adults els ajudem (a casa i a l’escola).

Què necessiten els infants petits? Necessiten el temps dels seus pares i mares. A vegades realitzen moltes activitats extraescolars i passen massa temps sense ells.  Els infants volen que els contin contes, anar sense presa, ni còrrer, que estiguin per ells.

Els hàbits més importants a treball d’higiene personal són: dormir (assimilen tot el que fan durant el dia, necessiten dormir de 10 a 12hores diàries. Es recomana anar al llit cap a les 8.30 – 9h).  Amb la higiene hem d’ajudar als infants per a que siguin autònoms en les accions que poden aconseguir com rentar-se les mans, anar al lavabo, vestir-se i desvestir-se ... hem de potenciar-ho.

Els adults hem de saber dir que no i ser fermes, no podem recular i canviar d’idea. Hem de complir el que prometen, sinó no ho podem dir.  Ens diu una dita d’un article “si creas un emperador es difícil destronarlo”.  Hem de ser bons referents i mostrar els valors que volem que ells tenguin, els hi hem de transmetre, atès que ens imiten.  Les normes que volem que compleixin els infants han de ser poques però clares.

Per dur a terme tot això és necessari l’ajuda de la família, atès que si només es treballa a l’escola no funciona. L’escola és de tots  i hem de confiar amb ella (els pares són aficionats i els mestres els professionals), no existeix l’escola perfecta però entre tots feim la “tribu” que educa als infants.  Steve Jobs diu que els vertaders educadors fora de la família són els mestres.

Recomanacions vàries:

•         Els infants no han d’estar més de 60 minuts davant la televisió, ordinador, mòbil, tablet... Les noves tecnologies no són substituts de la vida real, es troben ja casos d’adol·lescents amb abstinència cap a les noves tecnologies).
•     Els pares i mares són models i modelem als infants amb el que feim.
•      Hem de fer coses amb els infants, però també han de tenir l’oportunitat d’avorrir-se, els adults també ens avorrim a vegades. La creativitat ve de l’avorriment.
•       El caos no ajuda, els infants han de tenir i conviure amb un ordre mínim
•       Llegir i parlar amb ells

Quatre paraules claus: saber dir per favor, saber dir gracies, saber dir ho sent/ me sap greu, saber dir confií amb tu.  Les cinc ferides emocionals de les persones adultes que tenen l’origen a la infància:

•         Por a l’abandonament (hem de dir que els estimam).
•         Por al rebuig (importància de sentir-nos acollits).
•         Humiliació.
•        Traïció (por a confiar).
  
•         Injustícia.

Assemblea General APIMA

Benvolguts pares,

Des de l'APIMA de l'escola ens han fet arribar aquesta informació referent a l'Assemblea General que es celebrarà el proper dimarts dia 29 de novembre a les 18 h al menjador de l'escola.

Hi estau tots convidats!!!

Carta d'un fill a tots els pares del món

- No em donis tot el que et demano.  A vegades, només demano per veure fins on puc arribar.

- No em cridis.  Et respecto menys quan ho fas; i m'ensenyes a cridar a mi també.  I jo no ho vull fer.

- No em donis sempre ordres.  Si en lloc d'ordres, a vegades em demanessis les coses, jo ho faria més ràpid i a gust.

- Compleix les promeses, bones o dolentes Si em promets un premi, dóna-me'l; però també si és un càstig.

- No em comparis amb ningú, especialment amb el meu germà o germana. Si tu em fas sentir millor que els altres, algú patirà; i si em fas sentir pitjor que els altres, seré jo el que patirà.

- No canviïs d'opinió tan sovint sobre el que he de fer.  Decideix i manté aquesta decisió.

- Deixa'm valer-me per mi mateix.  Si tu ho fas tot per mi, jo mai no podré aprendre.

- No diguis mentides davant meu. Ni em demanis que jo en digui per tu. Em fas sentir malament i perdre la fe en el que dius.

- Quan faig alguna cosa dolenta, no m'exigeixis que et digui per què l'he feta. A vegades ni jo mateix no ho sé.

- Quan estiguis equivocat en alguna cosa, accepta-ho. I creixerà l'opinió que tinc de tu, i així m'ensenyaràs a admetre les meves equivocacions també.

- Tracta'm amb la mateixa amabilitat i cordialitat amb que tractes els teus amics. Que siguem família no vol dir que no puguem ser amics també.

- No em diguis que faci una cosa si tu no la fas. Jo aprendré sempre el que tu facis, encara que tu no ho diguis, però mai faré el que diguis i no facis.

- Quan t'expliqui un problema meu, no em diguis "no tinc temps per tonteries" o "això no té importància". Tracta de comprendre'm i ajuda'm.

- I estima'm.  I digues-m'ho.  A mi m'agrada sentir-t'ho dir, encara que tu no creguis necessari dir-m'ho.

Por favor, no aplaudas a tu hijo por jugar con el mío

Sucede a menudo que, cuando un niño juega con otro con discapacidad, los padres se sienten orgullosos y tienen la necesidad de alabar esa amistad. Es entonces cuando podemos escuchar expresiones del tipo: “Cariño, eres tan maravilloso!”, “Eres la persona más buena que conozco”, “¡Qué linda eres!”, “Tienes un corazón de oro”, “Estoy tan orgulloso de ti”.

© Paula Verde Francisco 

Y sí, es cierto, no todos los niños se toman la molestia de frenar su ritmo de juego para incluir a en él a niños como los míos (tengo una hija con Síndrome de Down y otra con parálisis cerebral). Soy consciente de ello, así que cuando tu hijo juega con alguno de los míos me siento muy feliz. Siento una enorme gratitud hacia tu hijo o hija. Y por supuesto que quiero potenciar esa amistad, al igual que creo que también tú lo deseas.

Pero, ¿quieres que sea sincera contigo? Lo último que quisiera es hacerte sentir mal por ello, pero me gustaría que pudieras entender lo que algunos de esos cumplidos significan para mí, como madre de un niño con discapacidad. Cuando le dices a tu hijo lo estupendo que es por jugar con el mío, en ese mismo instante, tu hijo pasa de ver simplemente a un amigo, a percibir a niños como el mío como diferentes, como alguien definido por su discapacidad, como alguien que, de alguna manera, es imperfecto, y con quien sólo una persona excepcional jugaría o querría ser su amigo. Ya sé que no es eso lo que estás tratando de decirle, lo sé, pero, desgraciadamente, eso es lo que significa para él.

Animas a tus hijos a que sean amigos de cualquiera y a abrazar la diferencia, y yo te lo agradezco enormemente. Por desgracia, con ese tipo de alabanzas sobre lo excepcionales que son por jugar con mi hijo, les estás transmitiendo dos tipos de ideas:

1. Estás basando el peso de esa amistad en tu hijo y lo maravilloso que es. El amigo con discapacidad pasa a ser el objeto pasivo sobre el que se proyecta esa grandeza.
2. Estás transmitiendo una visión que separa y convierte a quienes tienen una discapacidad en “menos que” aquellos sin discapacidad: “ellos son discapacitados, ellos son diferentes, pobres de ellos, nosotros debemos ayudarles”.

De repente, me hace sentir que el hecho de que tu hijo juegue con el mío, tiene más que ver con la pena que con la amistad.  ¿Le dirías esas cosas a tu hijo por jugar con un niño “ordinario”? Seguramente no.  Nuestras palabras son muy poderosas. Modelan a nuestros niños, sus actitudes, sus percepciones.

 © Paula Verde Francisco

A todos nos gusta demostrarles a nuestros hijos lo orgullosos que estamos de ellos. Todos queremos animarles cuando observamos conductas positivas y reforzarlas. Pero el hecho de jugar con un niño con discapacidad no debería ser contemplado como algo heroico o excepcional. Sentíos orgullosos de que sean capaces de ver al amigo antes que a la discapacidad y ayudadles a mantener eso, por favor. Podéis hacerlo sin recurrir al halago y en su lugar hacer preguntas acerca de esa amistad, preguntas que suenen más como: “Te he visto jugando con Nicole, ¿a qué estabais jugando?”, “Eh, he visto a Carlos reírse contigo, ¿le estabas contando tus nuevos chistes de toc-toc?”, “¿Qué es lo que más te gusta de jugar con Micah?”.

¿Si está bien sacar a relucir las diferencias? Si resulta necesario, ¡por supuesto! Puede que incluso tu hija te pregunte, por ejemplo, por qué resulta difícil entender a la mía, que tiene Síndrome de Down, cuando habla. Créeme, si tus hijos se plantean preguntas, las harán seguro. Pero resulta muy diferente que un padre diga “Eres maravilloso por jugar con Nina porque tiene parálisis cerebral”, a cuando dice: “Cariño, ¿le has preguntado a Nina si quería jugar otra vez al pilla-pilla? Me ha parecido que estaba algo cansada y que le costaba seguirte”.

Enseñémosles a nuestros hijos que jugar con otros niños, incluso con aquellos que tienen alguna discapacidad, tiene que ver con la amistad. Con la amistad verdadera. Si quieres alabar a tu hijo por ser un buen amigo, hazlo entonces por las mismas razones que lo harías cuando interactúa de forma positiva con cualquier otro amigo, independientemente de sus capacidades.

• “Eres la persona más buena que conozco, ¡le has dado a Charlie tu última chuche!”
• “Eres tan maravillosa, cariño, me encanta esa canción que le estabas cantando a Tina, le has hecho sonreír a ella y a mí todavía más. ¿Puedes cantármela otra vez?”
• “Qué lindo eres. Me encanta que seas tan bueno con todos tus amigos.”
• “Tienes un corazón de oro. Yo me habría enfadado si mi amigo se riera de mí, pero tú te lo has tomado a broma y has seguido jugando.”

Éstos son los valores que debemos fomentar en nuestros niños.

© Paula Verde Francisco

Y sigue el ejemplo de tu hijo, haz nuevos amigos, tal vez incluso alguno con una discapacidad. No, no serás por ello una persona excepcional, simplemente serás un poco más afortunado por contar con un nuevo amigo.

Autora:  Ellen Stumbo 

Com es viu i es pot explicar la mort a un infant

No resulta fàcil explicar la mort, malgrat que és un fet ineludible i que forma part de la vida de tota persona. Sabem que hi ha la mort, aliena i la pròpia, però és un saber tan dolorós que acceptar-ho plenament se'ns fa molt difícil i tendim a allunyar-lo, parcialitzar-lo o fins i tot negar-lo emocionalment.

El nen petit té una consciència molt parcial de la mort. Observa al seu voltant que la mort existeix: no sols que les persones moren, també altres éssers vius en la natura. Però se li presenta com un fet incomprensible, no concebible, i que, per tant, no pot assimilar mentalment ni emocionalment fins que és bastant gran.

Fer-se a la idea del que significa desaparèixer per a sempre genera un gran nombre d'incògnites sobre l'existència, i és font d'ansietats molt intenses. Això explica, entre d'altres coses, l' impacte emocional que suposa per a un nen la primera mort pròxima que viu. És com si fins aquest moment la mort no hagués existit realment i a través de l'experiència directa es fes innegable. L' impacte serà més gran com més significatiu sigui el vincle amb la persona que mor, però és freqüent observar reaccions emocionals molt intenses davant la mort d'un animal, una mascota.

Tots tenim experiències de pèrdua des de l' inici de la vida, però generalment es tracta de pèrdues parcials, transitòries, de desaparicions temporals, que ens permeten acostar-nos, d'alguna manera, a la idea de la mort. Però durant la infància i l'adolescència, com a mínim, la mort es viu fonamentalment com un fet llunyà i aliè. És gradual i progressiva la integració de la idea de la mort, la presa de consciència d' ella i dels sentiments que genera.

Se situa en la meitat de la vida el moment en què la persona pren consciència plenament de la seva pròpia mort. Un moment en què generalment ja s'han viscut pèrdues de persones importants en la nostra vida (pares, familiars, amics…) i en el qual la pròpia mort apareix com un fet a encarar emocionalment i personalment.

Així doncs, sempre és dolorós explicar a altres i explicar-se a un mateix la mort. Suposa l'acceptació d'una pèrdua definitiva, la desaparició definitiva d'alguna cosa o algú i, finalment, de la pròpia vida. Això no vol dir que no pugui o no hagi d'explicar-se, però serà convenient valorar en cada cas i amb cada persona la seva capacitat per encarar altres pèrdues, les seves experiències anteriors, i si es tracta de la pròpia mort, com en el cas d'una malaltia terminal, les possibilitats de la persona de fer-se càrrec d'aquests sentiments, o la seva necessitat d'anar-se'n aproximant, a poc a poc, a aquesta experiència. 

 

Francesc Torralba Roselló, filòsof

 S'han de presentar les llums i les ombres del món en el qual vivim.

No, no vol dir no t'estim

Dir "no" al propi fill/a, significa no estimar-lo? Heus ací un quid pro quo ben perillós per al seu futur. Confondre la posada en escena d'un emmarcament educatiu, amb l'amor dispensat o refusat, distorsiona totalment la possibilitat de donar pautes fixes a un infant.

Actualment no és estrany de veure infants de 3 o 4 anys reaccionar amb una extrema violència davant qualsevol límit o regla. Els adults els cataloguen: infants consentits, mal criats, insuportables, tirànics... En una paraula, infants que no voldríem que fossin els nostres.

En canvi,molt sovint, l'infant que manifesta una real violència vers la més mínima limitació és un infant que confon l'establiment d'un ordre, d'unes normes, amb un refús d'amor. L'infant refusa tota norma perquè refusa allò que interpreta com a signes de no-amor! Mortalment angoixat de no ser estimat, reacciona violentament davant qualsevol situació que el situa en aquest patiment.

Posem-ne un exemple. L'infant s'enrabia terriblement quan un adult li diu: "No, no tindràs cap conte si primer no endreces les teves joguines!". Ell rebutja recollir les seves joguines, s'enfada, crida per tenir el seu conte, ho llença tot a terra. A vegades, alguns pares tenen el recurs de la dutxa freda quan l'infant surt de fogó. Per què una reacció com aquesta per part de l'infant? Ell només escolta el principi de la frase, per a ell el "No, no tindràs el conte" és sinònim de "No et donaré el que vols perquè no t'estimo". I l'infant diu "no" a aquell no, per no viure sense amor. Tots sabem que l'aliment del qual l'infant té més necessitat és l'afecte. Sense aquest, se sent perillar.  Refusant tot límit, creu salvar la seva vida.

El "no" dóna seguretat

És important, per a tota persona confrontada amb l'educació d'un infant, comprendre que posar límits a un infant li dóna molta seguretat. Dir-li "no", explicant-li que no tot és possible, que no tot està permès, és una manera d'abalisar el camí de la seva ruta. Un "no" clar i tranquil construeix una confiança i un respecte recíprocs.

Si no diem "no" per por de ferir l'infant (i sovint, confessem-ho, ho fem per por de no ser estimat per ell), arriba el moment en el qual, esgotats, ens enfadem i cridem. En aquest moment l'infant aprofita, percep, veu, comprèn la inevitable exasperació de l'adult i es culpabilitza del mal que ha produït. Se sent dolent. Això indueix a la por de no ser estimat. I la propera vegada que ens enfadem confirmarà allò que ha estat induït. La desconfiança i la decepció s'instal·len. La lluita comença, l'infant no pot acceptar el "no" de l'adult; l'infant desestabilitzat crida, dóna cops, ja no sap qui és ni què vol. Una por enorme l'envaeix, la d'ésser abandonat? Ell, per qui els pares fan tot! Quina paradoxa!

Evitar el malentès

Allò essencial per evitar la confusió entre manca d'afecte i límits serà dir no a l'infant només en relació amb el que ha fet i no en relació amb el que ell és! Dir "ets dolent, no endreces les teves joguines quan t'ho demano" és una crítica sobre la mateixa persona de l'infant, sobre ell mateix. Mentre que dir "ara, vull que endrecis les teves joguines ja que, si no, les llençaré. A més, no està bé deixar les joguines escampades arreu" és una constatació respecte a allò que l'infant fa i el que s'ha de fer.

Dir no de manera coherent i conseqüent als actes quotidians que excedeixen els límits del reglament d'ordre intern familiar dóna un sentiment de confiança. "L'adult no em deixa fer tot el que jo vull. No em deixa fer allò que em pot fer mal o que li pot fer mal. Això vol dir que m'estima?" Sí, ... "no" rima amb "Perquè m'estima, l'adult em diu no!"



Montserrat Castellana Rosell, Dra. en Psicologia

Bibliografia
- DELAROCHE, P. ¡Padres, atreveos a decir "No"!Barcelona: De Vecchi, 2006.

- LANGIS, R. Aprende a decir "no" a tus hijos. Málaga: Sirio, 2002.

- PHILLIPS, A. Saber dir no: per què és tan important dir no als teus fills. Barcelona: Empúries, 200

És l'ordinador un bon company de joc?

L'ordinador s'ha convertit en un element quotidià, que posa al nostre abast una infinitat de possibilitats i que gairebé resulta imprescindible per a tots. Cal aprofitar aquestes possibilitats com una ajuda en el desenvolupament dels nostres infants i joves, i per això cal l'orientació en el seu ús.

Amb l'ordinador es poden fer una gran quantitat de coses: jugar a tot tipus de jocs, llegir i escriure, veure una pel·lícula, comunicar-te amb una amiga, etc. Sens dubte, amb l'ús intensiu que molts nens i joves fan d'aquests aparells cal pensar que, d'alguna manera, aquest ha d'influir en el seu desenvolupament, tant a nivell cognitiu com afectiu i físic.

 A la vegada que l'ordinador integra tot tipus de recursos, gairebé tots els dispositius electrònics també funcionen de forma semblant a un ordinador. Per exemple, avui ja és habitual que els nens i joves puguin accedir a videojocs amb el telèfon mòbil, amb les consoles portàtils, amb les agendes electròniques, amb la televisió,etc.

Però, l'ordinador té efectes positius o negatius en aquest desenvolupament? Es pot considerar un bon company de joc? Doncs la resposta és que, ben utilitzat, sens dubte els efectes de l'ús de l'ordinador són positius i poden ajudar en molts aspectes al desenvolupament dels nostres fills. També poden resultar uns bons companys de joc, però no és bo que acabin substituint-ne d'altres.

Especialment els jocs d'ordinador o videojocs, a causa de les seves possibilitats multimèdia i d'interacció, fan que els usuaris visquin com a protagonistes situacions virtuals que sens dubte tenen uns efectes més intensos des del punt de vista psicològic, comparativament a quan es visualitza de forma passiva qualsevol escena per la pantalla, per exemple: veient una pel·lícula o un programa de la televisió. El canvi és substancial, ja que d'espectadors passius ens convertim en actors, amb tot el bo o dolent que això pot implicar.

És per aquesta raó que, les activitats i jocs que hem de posar a l'abast dels nostres fills, haurien de potenciar habilitats i estratègies cognitives adients per a cada edat. Especialment, no són gens recomanables els jocs violents dissenyats per a un públic adult, però moltes vegades fàcilment accessibles als joves i als infants. No cal dir res dels que mostren actituds racistes o sexistes. Sempre cal mirar l'etiqueta i l'edat recomanada del joc. Sí que són recomanables altres tipus de jocs, per exemple determinats jocs de rol, d'estratègia, d'aventures, de simulació, etc. També hi ha un bon grapat de jocs educatius i programes al nostre servei, dissenyats amb una clara vocació d'influir de forma positiva en el desenvolupament i la feina dels usuaris. A més, els programes i jocs educatius vénen acompanyats habitualment d'una guia didàctica per a les famílies i els docents. Aquests poden servir, per exemple, per desenvolupar la lateralitat, per reforçar continguts curriculars, per fomentar un esperit competitiu sa, per desenvolupar la concentració i el pensament estratègic, el pensament lògic davant la necessitat de presa de decisions, l'orientació espaial, etc.

Cal, però, que com en totes les activitats dels nens, en l'ús de l'ordinador i especialment en l'ús dels jocs, hi hagi la supervisió i l'orientació d'un adult.


Lectures i recursos complemetaris

* Gros, B. (Ed.), (2004): Pantallas, juegos y educación. La alfabetización digital en la escuela. Bilbao: Editorial Desclée de Brouwer
* Castells, P.; De Bofarull, I. (2002).Enganchados a las pantallas: Televisión, videojuegos, Internet y móviles. Barcelona: Editorial Planeta.
* Portal del Departament d'Educació per a pares i alumnes, amb notícies, agenda, novetats, canals, xats i apartats per nivells educatius.
*Recursos educativos del Centro Nacional de Información y Comunicación educativa

*El racó del Clic.

*Grup F9- Videojocs a l'aula.

Maria Rosa Buxarrais, Coordinadora de les jornades de formació "Mitjans de comunicació audiovisual, família i valors"

Lectura i família

Des de la Biblioteca Pública de Maó i en combinació amb la xarxa de biblioteques de Menorca s'ha proposat una nova activitat on es combina narració, literatura i família.

Cada primer dijous de mes, i començant el proper dijous dia 3 de desembre, tindrà lloc una trobada familiar per desvetllar la curiositat amb històries, per conèixer el món, ...  Aquestes jornades estaran dirigides per Fàtima Anglada.

Esperam que ho trobeu interessant.

Campanya de sensibilització de seguretat

A través de la policia tutor del nostre centre ens han fet arribar informació sobre la campanya de sensibilització de l'ús del cinturó de seguretat, els casc i dels Sistemes de Retenció Infantil en els turismes, motocicletes, ciclomotors i bicicletes.

Donau-li una ullada per veure els canvis que s'han produït a la normativa referent a pes, mides i edats a partir del què s'ha d'utilitzar una cosa o altra.

La seguretat és cosa de tots.

Com ajudar als nostres fills a escollir joguines

Els mesos previs al Nadal les nostres llars es veuen envaïdes per una gran quantitat de joguines que entren a través d'anuncis, catàlegs o les opinions dels companys d'escola. Aquest fet, però, també pot entendre's com la part d'un procés d'educació al consumidor.

Pels volts de les èpoques nadalenques, els mitjans de comunicació i els aparadors de les botigues i grans magatzems bombardegen amb imatges de joguines. A més, als suplements dominicals de molts diaris i en enviaments publicitaris a casa rebem mil catàlegs de joguines. I per acabar, els companys d'escola dels nostres fills suposen un anunci molt més poderós que tots els enumerats anteriorment.

Davant d'aquest fet podem prendre dues postures: amagar els infants del bombardeig publicitari o bé, aprofitar aquest moment per educar-los en el consum.

Si prenem la primera postura (tancar els televisors a mitjans de novembre, intentar evitar les zones comercials i amagar tots els catàlegs que ens arribin), potser estarem minimitzant el problema, però de ben segur que qualsevol dia ens sorprendran parlant amb uns noms incomprensibles que seran els noms d'unes nines o d'uns robots de moda aquella temporada.


Per tal d'aprofitar-ho i convertir-ho en un moment educatiu, podem fer un treball lent i sistemàtic:

• Fer prendre consciència que no es pot tenir tot el que es vol i limitar el nombre de regals que portaran els reis (o el Pare Noel o qualsevol altre personatge de la tradició). Aquest és un missatge que cal repetir al llarg dels dies, quan van dient "m'ho demano" o quan comencen a redactar la carta corresponent.

• Recollir tota mena de catàlegs i comentar-los conjuntament. Veure què és el que els agrada, què és el que ja tenen, què voldrien i amb què juguen normalment. A partir d'aquí elaborar una primera llista.

• Anar a les botigues a veure les joguines o aprofitar la iniciativa que moltes ludoteques porten a terme durant el mes de desembre perquè els nens puguin conèixer i veure les darreres novetats i també jugar-hi. Despréscomparar el que ells s'imaginaven, el que sortia a la publicitat, amb el que han vist realment.

• Fer una tria definitiva sobre la primera llista elaborada... De ben segur hauran caigut moltes de les propostes inicials i se n'hauran incorporat de noves. El fet de tenir un nombre limitat de joguines a escollir, recordem el primer punt, fa que la darrera tria pugui resultar difícil..., però educativa.

Un cop s'ha fet la carta, cal comunicar a la resta de familiars la seva tria i repartir el que portaran els Reis a cada casa... Encara que a vegades aquesta sigui la part del procés més complexa.

Com es pot veure, la clau de tot aquest procés és la comunicació entre pares i fills, analitzar el que ja tenen icomparar-ho amb el que voldrien tenir i, sobretot, veure que el que surt als mitjans no sempre es correspon amb la realitat. Juguem?

Imma Marín Santiago, directora de l’Assessoria pedagògica Marinva, especialitzada en joc i educació.

Jornada Escola - Família

El passat dia 17 d’octubre vam celebrar al CEIP Mare de Déu de Gràcia de Maó la primera Jornada d’Escola i Família, dins el marc d’aquest curs escolar 2015-16 que té precisament el lema “Tots Junts, Escola i Família”.

Al llarg de la jornada vam realitzar diverses activitats com és preparar l’hort escolar, sembrar tres arbres al pati petit, decorar amb dibuixos les parets dels patis, pintar els suros d’algunes classes i passadissos i pintar de colors vius i divertits les columnes de la porxada de les classes d’infantil.

La jornada va començar un poc més tard de les 10 del matí i va acabar amb un dinar en un ambient festiu.

Des del Centre volem agrair a tots els que van col·laborar i van fer possible aquesta Jornada, començant per les famílies que eren les protagonistes, l’APIMA del Centre per la col·laboració prestada, els mestres que hi van assistir i l’Ajuntament de Maó i la Brigada Municipal d’Escoles per la seva aportació material i humana. Sense tots ells no hagués estat possible realitzar aquesta Jornada de la qual hem xalat tots.

Esperem que l’any que ve puguem organitzar-ne una altra. Moltes gràcies a tots!!

CEIP Mare de Déu de Gràcia de Maó

Com podem compartir responsabilitats la família i l'escola?

Els vostres fills, els nostres alumnes, reparteixen la seva jornada entre la casa i l'escola. Pares i mestres som els responsables més directes de la seva educació i formació. Ara bé: quins aspectes han de ser tractats des de l'escola i quins des de la família? Quines responsabilitats pertoquen a cadascú? En els últims anys sembla haver-hi una tendència a carregar-ho tot a l'escola i, d'això, el col·lectiu de mestres se'n queixa.

En primer lloc, i abans de repartir responsabilitats, cal remarcar que entre la família i l'escola ha d'existir una relació basada sobretot en la confiança, i en la col·laboració mútues. Tant mestres com pares perseguim el mateix objectiu: l'educació i el benestar integral. .Això implica parlar, dialogar, posar-nos d'acord. Tenir una actitud de voler treballar conjuntament.

Un dels primers aspectes en els quals ens hem de posar d'acord és en prendre consciència  que el nen/a necessita uns límits, unes normes per poder distingir el que està bé del que està malament. I que aquestes normes els les  hem de posar nosaltres, pares i mestres. Hem d'exercir l'autoritat que ens pertoca, essent a la vegada propers i afectuosos. És molt important que el nen vegi una coherència entre els límits que es posen a casa i els que es posen a l’escola.

Cal fer un esforç i buscar la manera de tenir temps per estar amb els fills. Que sàpiguen que som al seu costat i que poden comptar amb nosaltres. Potser estaria bé tenir una estona fixa, cada dia, simplement per parlar amb el fill, sense les presses del sopar, de la dutxa... D'aquesta manera sentirà que pot confiar en el pare i la mare i després li serà més fàcil parlar d'allò que  li preocupa, o del que el fa feliç.

Quan el nostre fill/a entra en l'etapa adolescent, tot és fa també més difícil. Comença a plantejar-se aspectes sobre la seva sexualitat, es mostra més rebel, xoca constantment amb les persones que són autoritàries amb ell, és a dir, nosaltres, els pares i els mestres. Tot el seu món es qüestiona i sent una gran inseguretat. Davant d'aquesta inseguretat, nosaltres ens hem de mostrar ferms  i segurs. En aquest moment necessitarà de forma especial la coherència de la què  parlava abans entre les persones adultes que són un referent per a ell. I si, com a pares, tenim dubtes, consultem amb els professionals de l'educació. Estem per ajudar-nos, no per lluitar ni perdre

el temps amb retrets.

Família i escola, pares i mestres, treballem junts per ajudar  els nostres fills, els nostres alumnes, a ser persones responsables, amb capacitat crítica, autònoms, solidaris, amb valors humans, feliços! Ells són les generacions futures.

Anna Ramis Assens, llicenciada en pedagogia en l'especialitat d'organització escolar.  Extret de l'article "Hi ha una relació directa entre el grau de participació dels pares a l'escola i el grau d'èxit en el rendiment escolar dels fills".